LA DONA SÀVIA
Jo no sabia que del
vermell al blanc transita la saviesa
que quan el cos deixa de
sagnar
els cabells es vesteixen
de llum i les canes brillen
com cuques de llum que
il·luminen la nit de l’ànima
jo no sabia que l’ànima
era tan a prop
Jo no sabia que quan
arriba la vellesa moltes diuen “és la fi!”i altres “per fi!”
Per fi s’han acabat els
amants i podré ser amant de mi mateixa
Per fi sense els fills i podré ser mare del món
sencer
Jo no sabia que podia ser
mare del món
Jo no sabia que quan arribes
a vella desapareix la miopia i apareix la visió còsmica.
Vista d’àliga que
sobrevola poderosa
I apareixen les “catarates” d’aigua cristallina
Amb imatges de tota una
vida
Asseguda al terra, cames
de fang entre el fang
Sento creixo petites
arrels que uneixen el meu sexe amb la terra
El sexe i el seny units
amb la terra
I em sento sàvia
Tota plena de sava com
l’arbre centenari que em nodreix i m’aixopluga
Jo no sabia que podia ser
com l’arbre…
Jo no sabia que ho sé tot
Pregunteu-me el que
vulgueu. Ara ho sé tot!